|
L'cornaille
et l'arnard
Ein'
viell' cornaill', perchée
in haut d'in ape
Ténot
dins sin biec in bout
d'maroill' puant.
In
jon-ne arnard ( niflant
ch'l'arlint probape)
S'met
à li dire in
l'saluant :
«
Ej dis bonjour, mam'zell'cornalle,
Qu'o
z'êtes jolie,
ch'matin, ej vous l'dis
sans mintir,
«
J'n'ai jamais vu d'si
belle volalle ;
Si
vous ramache peut réussir
A
ête à l'av'nant
d'vous pleumache,
O
z'êtes certain'mint
l'gloir des osiaux d'nous
villache »
Intendant
cha, l'cornaill' s'gonfell'
tout d'suit' d'orgueul,
Et
pour amoutrer s'bell'
voix d'étoile
A ch'jon-n' nazier d'arnard, qui l'ravisse d'ein drôl' d'oeul All
euffe tout grand sin
biec et laich' querre
sin maroille.
Ech'
l'arnard i l'ramass'
et dit in s'pourléquant
:
«
Cha t'apprindra, pauv'
vieill' cornalle
A
n'pont acouter ches
croquants
Ou
ches flatteux qui font
ripalle
Au
frais d'tous chés
gogos contint d'les
régaler.
M'tiote
leçon al vaut
bin tin fromache »
La
d'sus, l'cornalle, honteuss
ed s'avoir fait rouler
Jura,
mais in peu tard, à
l'av'nir d'êtr'pus
sach'.
|